ARQUITECTURA I ESCULTURA

24 jul. ARQUITECTURA I ESCULTURA

Arquitectura i escultura han estat estretament relacionades al llarg de tota la història de la humanitat, la seva connexió és tan profunda que ambdues es podrien descriure amb una semblant definició: activitats de creació d’objectes tridimensionals vinculats a un espai o emplaçament i a un usuari o espectador.

Segons la definició teòrica, l’arquitectura és: “l’art i tècnica de projectar, dissenyar i construir edificis i altres estructures, modificant l’hàbitat humà i estudiant l’estètica, el bon ús i la funció dels espais”, mentre que l’escultura és: “l’art dels volums, de les tres dimensions, de la capacitat de modelar figures amb diversos materials com el fang, la pedra, la fusta, l’acer…

Segons la nostra visió les dues arts estan més lligades entre si del que estipula la definició estrictament teòrica, entén-les com arts plàstiques que modelen un objecte condicionant el comportament de l’home, tant físicament com emocionalment.
Marco Vitrubi proposava en el seu tractar “De architectura”, que l’arquitectura descansa sobre tres principis bàsics, la Venustas (Bellesa), la Firmitas ( Fermesa) i la Utilitas (Utilitat), essent les dues primeres característiques relacionades al concepte d’esculpir, mentre que la tercera és la que diferencia l’arquitectura de l’escultura. Doncs, segons el pensament de Vitrubi es podria definir l’arquitectura com una escultura amb ús.

Històricament l’escultura i arquitectura han caminat per un camí estret, recolzant-se una en l’altra de diferent manera en funció de l’època. Als temps egipcis i grecs trobem elements arquitectònics-escultòrics generats a partir de les formes simples, amb elements escultòrics relacionats amb una funció decorativa (escultures de deus, habitualment amb caràcter monumental). En temps posteriors, com poden ser el gòtic i el barroc, l’escultura quedava al servei de l’arquitectura, en forma d’ornaments i elements decoratius en façanes i interiors. Un cop arribada l’època moderna, sobretot a partir del 1950, l’arquitectura va realitzar un pas enrere replantejant-se la funció de l’ornament en l’arquitectura, eliminant-lo i tornant als inicis. El racionalisme es va tornar la base de qualsevol concepte i treball a futur, realitzant obres arquitectòniques amb volums simples, donant prioritat a la llum i tractant els edificis com escultures habitables.

Segons le Corbusier “L’arquitectura està més enllà de les qüestions utilitàries. L’arquitectura és un fet plàstic. L’arquitectura és el joc sabí, correcte, magnífic dels volums sota la llum. El seu significat i la seva tasca no és només reflectir la construcció i absorbir una funció, si per funció s’entén la d’utilitat pura i simple, la del confort i elegància practica”.

Avui dia, l’arquitectura encara segueix un corrent modernista-racionalista, on els edificis agafen la seva màxima expressió a través del Volum, la llum i la qualitat dels espais.

A Orteu Riba arquitectes creiem en aquesta idea d’arquitectura reflectida a través del volum, però sempre amb un suport inicial de tipus lògic: Estudiar l’entorn on s’ubiquen els edificis, l’ús, la funcionalitat, l’orientació i la relació amb els usuaris són els punts que ens ajuden a esculpir el volum de cada projecte, com si es tractés d’una escultura, donant resposta a totes les demandes i aconseguint la millor relació de l’edifici amb l’entorn.

Alhora al nostre despatx d’arquitectura hem tingut l’oportunitat de col·laborar a Andorra en un projecte d’arquitectura amb una destacada artista del món de l’escultura: la Mercè Ciaurriz Puigcercós. Aquest projecte ens va donar l’oportunitat d’estretir encara més els llaços entre arquitectura i escultura. L’artista va treballar en el procés de disseny amb el nostre despatx d’arquitectes aportant idees per transformar elements comuns com poden ser les tanques de l’edificació, en elements escultòrics de caràcter plàstic que defineixen el projecte i alhora actuen com a fil conductor d’una trama artística.